El recorregut de “EL PALAU DE PARÈMIA” comença ja fa anys en la ment prodigiosa de Lluís Fornés (alter ego d’“El Sifoner”), i va veure una llumeneta el 10/10/2009, ja fa dotze anys, en una lectura dramatitzada que varem fer a Jesús Pobre. Enguany hem tornat a Jesús Pobre, on va veure la llum, però esta vegada amb una obra de teatre musical que ja ha rodat per un quants llocs de la nostra geografia, i que ara compleix cinc anys als escenaris. D’esta manera tanquem un cercle, per a agafar forces i començar una nova etapa. Continuarem mentre quede una mica de violència contra de les dones en qualsevol de les seues manifestacions, encara que siga fent petites gires a març i/o a novembre, encara que enguany hi ha hagut atrevits l’han programat en altres dates. Malauradament, des de que la nostra obra va nàixer al cabet de Lluis Fornés, fins ara, no ha perdut actualitat.
Aquest representació no podia fer-se en millor escenari que en el Gran Riurau, un entorn magnífic que li ha donat a la representació un tarannà molt especial. La proximitat del públic, la peculiaritat de l’espai, al que hem hagut d’adaptar la posada en escena, i el trobar-nos a casa, han fet d’esta representació una ocasió única.
Aquestes imatges, capturades per un espectador molt especial, us poden donar una idea de com va ser la representació, si no vareu poder estar:
En la lectura de 2009 ja vam poder arreplegar algunes bones parèmies en el col·loqui que vam fer en acabar, com ara:
“La dona com la paella, primer ben fregada i després penjada”
“Busca-la prima i neta, que grossa i bruta ja es farà”
“La fava i la dona tot l’any és bona”
“Del llevant i del ponent de la dona sigues parent”
… i moltes altres, algunes d’elles van ser incloses en l’espectacle final. Vam fer una bona arreplegada aquell dia, totes elles han anat apareixent en les representacions posteriors i que podeu veure en les diferent entrades d’este blog.
En la representació d’ahir, el públic va ser més tímid, ja ho havien donat tot en l’altra ocasió.
Ens van deixar una frase de les que diuen els verdaders ignorants:
un elogi, que agraïm:
i cinc euros:
Açò sí que no ens ho havien deixat mai! No hem trobat res escrit en el billet que siga digne de ser tancat per sempre. Tal vegada és d’algú que va pensar que l’actuació no estava prou ben pagada. Farem amb ell una donació a alguna entitat que puga fer alguna cosa bona amb els diners.
QUIN GUSTET D’ACTUAR AL RIURAU.
El Palau De Parèmia 