ARLEQUÍ

És que les dones són el dimoni, eh! Totes són igual. No pensen en res més que anar a la discoteca, anar a comprar, anar a la perruqueria, anar-se’n amb les amigues, anar-se’n i anar-se’n i anar-se’n… Tan bé que estan dins de casa torcant la pols, planxant, llavant, escurant, portant les sabatilles al marit… Colombina! Colombina, porta’m les sabatilles. Colombinaaaaaa! Me cague en la mar! Al carrer. Ja se m’ha tornat a escapar.

UNA FILLA I UNA MARE, DOS DIMONIS PER A UN PARE

Parèmia, filla, molt Maruja, molt desarreglada, planxa camises, pantalons…de papà. La filla posa un botó en camisa de papà.

 VANESSA.- Escolta, mare, com vas conéixer al pare?

PARÈMIA FILLA.- Oi! I a qué ve ara eixa pregunta?

VANESSA.- No sé… Sempre he sentit curiositat per saber-ho.

PARÈMIA F.- En l’autobús.

VANESSA.- En l’autobús…?

PARÈMIA F.- Sí, Vanessa, sí. De qué t’estranyes? Ni que t’haguera dit que el vaig conéixer en un puticlub!

VANESSA.- No… Ja…pero… és que jo… sempre havia pensat que havia sigut d’una forma més… romàntica.

PARÈMIA F. Clar, filleta, és que tu eres de la generació audiovisual i heu vist molt de cine. És mentira o veritat ?

VANESSA –Pot ser que cadascú tinga els seus defectes, com ara… tu estàs xapada a l’antiga.

PARÈMIA –Ma mare em va educar aixina, i no pense canviar.

VANESSA.- Un dia m’has de contar la història de la iaia Parèmia ben contada, pero ara explica’m  el vostre idil.li romàntic.

PARÈMIA F.- És un destarifat!

VANESSA.- Oi! I això qué té de romàntic?

PARÈMIA F.- Per això em vaig enamorar d’ell.

VANESSA.- Per ser un destarifat? Oi, mare…! De veritat que no t’entenc gens, gens, gens.

PARÈMIA F.- Hi havia una festa, jo me n’anava a ballar, havia quedat amb uns amics, i ell era amic de no sé qui, i l’havien convidat. En l’autobús ja em va mirar de reüll un parell de voltes, i jo vaig pensar: -Xica, Parèmia, a  este li planxaries tu les camises com no li les planxa ni sa mare. I mira si no era de bona veritat…

VANESSA.- Per cert, parlant de festes, a la nit em deixaràs anar a la discoteca? He quedat amb Jésica.

PARÈMIA F.- Per mi, bé, pero hauràs de preguntar-li-ho a ton pare.

VANESSA.- Sense problemes. I… qué més?

PARÈMIA F.- Em va treure a ballar un vals i em va demostrar que tenia tant de ritme com un cudol: un desastre! Ara, només em va posar la mà a l’esquena, ja em vaig dir jo per a mi: A este li prepararàs tu uns guisaets que es xuplarà els dits la resta de la seua vida. És mentira o veritat?

VANESSA.- Oi, deixa els guisaets, dona! Ara que començava a trobar-li el romanticisme… Que bonic això que et posara la mà a l’esquena…

PARÈMIA F.- El romanticisme va durar a penes. Al poc de casar-nos van tancar la fàbrica, i, au, al carrer!

VANESSA.- Ala! I de qué vivíeu?

PARÈMIA F.- Em vaig posar a treballar jo. A vore quin remei! En acabant, vam demanar diners prestats perque a ton pare li feia il.lusió tindre un negoci propi; i el va tindre. Va posar un taller de reparació de bicicletes. Pero, van vindre les motociclets i els cotxes, i ton pare va ser incapaç de canviar de materials i d’apendre a reparar les bestioles noves que apareixien al mercat.

VANESSA.- I… un desastre.

PARÈMIA F.- Molt ben dit. I jo que em pose  a treballar de nou. Pero, un bon dia em vaig decidir a explicar-li que no estava fet per als negocis sinó que s’havia de dedicar a ser funcionari. Em va costar, pero el vaig convéncer.

VANESSA.- Ai, si no arriba a ser per tu…

PARÈMIA F.- No sols darrere de cada gran home  hi ha una gran dona, com se sol dir, darrere de cada home, o hi ha una dona, o… ixen amb la roba plena d’arrugues al carrer, filla meua. És mentira o veritat?

VANESSA.- Ai, com eres! Estàs feta un dimoni. Escolta, per cert, com diu el refrany que “una filla i una mare…” Tu creus que tu i jo som dos dimonis? Ací, planxant-li la roba i posant-li botons, ningú ho diria, veritat?

PARÈMIA F.- Jo no sé tu, filla meua, pero, jo em considere una diablessa, que és un concepte diferent que tu, que eres la més moderna, hauries de saber. Deixa ja els botons que anem a parar taula.

VANESSA.- A parar-Li la taula, voldràs dir.

PARÈMIA F.- Això: a parar-li la taula .

VANESSA.- Sort que el pare té dos dimonis dins de casa, si arribem a ser dos àngels…

PARÈMIA.- Diablesses, filla meua, diablesses… Au, a parar-li la taula al rei.

ARLEQUÍ I COLOMBINA

ARLEQUÍ.- Hola! Wilcomen! Bienvenus! Bienvenidos! Welcom! Benvingudes a la comèdia! (Quan dic ‘udes’ em referixc a ‘les persones’, de manera que els cavallers queden compresos). Entesos? Benvingudes a la farsa, al desgavell, a la festa, a la casa del dimoni, al Palau de Parèmia.

COLOMBINA.- Es pot saber amb qui parles?

ARLEQUÍ.- Amb mi mateix. Estic inventant-me una peça teatral. Mira, allí davant està el públic, i ací darrere hi ha una gran sala daurada plena de mobles meravellosos, és la gran sala del Palau de Parèmia.

COLOMBINA.- Rient, burlant-se, fent una gran befa.- O siga, que tens un palau i et sents com un Shakespeare…!

ARLEQUÍ.- No, jo sóc molt millor. La peça es dirà “El Palau de Parèmia”, i tu seràs la reina, i jo, el rei.

COLOMBINA.- Seguix rient tant com pot i més.

ARLEQUÍ.- “Dona riallera, bagassa i malfaenera”.

COLOMBINA.- Em pense que t’has enganyat, sabut, perque això es diu de dona “refranyera”, i no, de dona riallera.- Irònica, buscant la rima.- que vosté no s’entera.

ARLEQUÍ.- Jo m’entere de tot. I tu qué sabràs!

COLOMBINA.- Sé que també es diu que “El savi sap que no sap, i el bovo tot ho té al cap”.

ARLEQUÍ.- Enfadant-se.- I no diu res de la bova?

COLOMBINA.- No.

ARLEQUÍ.- Es trau de la butxaca una fitxa amb el refrany.- I si jo et diguera que “La dona, si a soles respira, bona”…?

COLOMBINA.- Li furta la fitxa -Jo no m’enfadaria gens amb tu perque ja sé que patixes d’una certa misogínia. Pero, et recomanaria que eixe refrany tan horrible el ficares dins del Bagul Justicier. I et recordaria que “El primer deure dels hòmens és respectar a les dones” .- Tira la fitxa al bagul,  l’agafa del braç, o l’espenta per l’esquena i se l’endu. .- Tira cap allà!

ARLEQUÍ .- Misogínia…? Això deu ser una malaltia, veritat…?