Arreplegat el 24/11/2017 a Ondara

A Ondara varem fer dues representacions, una pel matí, pels alumnes del IES Xebic i l’altra per la nit, per a tot el públic que va voler vindre i que va omplir el teatre. En les dos representacions vam tindre un públic meravellós, que es va mostrar compromès amb la nostra tasca de tancar en un bagul justicier aquelles parèmies (refranys, dites, frases fetes…) que parlen de les dones d’una manera violenta.

Les arreplegades pel matí les podeu veure ací: Parèmies aportades pels alumnes del IES Xebic – Ondara – 24/11/2017.

Per la nit també en vam arreplegar un bon grapat. Totes aquestes per a tancar dins del bagul:

I aquesta reflexió, que te tota la raó:

 

Parèmies aportades pels alumnes del IES Xebic – Ondara – 24/11/2017

La representació del passat 24 de novembre pels alumnes del IES Xebic, a Ondara, ens va omplir de goig el cor i l’anima. No sols perquè es van estrenar amb nosaltres dues noves actrius, Anna Gavilà i Laia Far, que van estar en estat de gràcia, meravelloses les dos. No sols perquè el públic va ser excel·lent i ens va ajudar a gaudir molt de la representació. Sobretot perquè els espectadors van OMPLIR, amb majúscula i negreta, el nostre bagul de parèmies que volen fer desaparèixer, i això ens ompli de renovades esperances en el futur de la humanitat.

Alumnes i professors venien ja preparats. La majoria duien les frases, refranys, dites, etc… ja escrites i altres les van escriure allí, en els fullets que nosaltres els oferim. Les hi ha d’escrites a maquina i a ma. Les hi ha arrencades de la llibreta i de meravellosament dibuixades amb retoladors de colors.

La gran majoria d’elles son per ser tancades al bagul i que no tornen a sortir d’ell. Moltes d’elles es repeteixen, però en quasi tots el papers hi ha alguna frase que no trobes en els altres, val la pena llegir-ho tot.

 

Les hi ha lamentablement modernes i que mai es tindrien que haver dit:

o l’última d’aquest paper:

 

Va haver qui ens va deixar uns versos, dels que no tenim ganes de conèixer el poeta:

 

Va haver qui, en la precipitació del moment, va tallar malament el paper, com aquest, que ens ho va deixar en dos trossos que hem pogut recompondre:

O aquest, que ens ha deixat tallada l’ultima, i que a sobre no es repeteix en cap altra, i ens agradaria saber com acaba:

 

També hi ha qui ens dona una explicació… o és una advertència? Està escrita en morat baix de la segona frase escrita en verd:

 

Hi han que fan ser servir a les dones per a expressar la rivalitat entre pobles veïns, com l’última d’aquest full:

 

Hi han que sembla que han treballat en equip:

 

I altres que ho han fet de manera individual:

 

Una per a conservar, que dona un bon consell per a restaurar la dignitat de les dones, la que fa quatre en el següent paper:

 

I unes reflexions esperançadores, com les que encapçala aquest paper:

o les que s’expressen en aquestos altres:

 

Una bona arreplegada feta per un professorat compromès i un alumnat conscient. Moltes gràcies per ajudar-nos en aquest projecte.

 

EL PALAU DE PARÈMIA: De la Poètica aristotèlica a l’Obra transmèdia

Lluís Fornés (3/3/2017)

El musical El Palau de Parèmia no és ni més ni menys musical que qualsevol obra del teatre  grec en les quals hi havia música i danses que, malauradament, s’han perdut. Si bé la història de la nostra Parèmia mare  s’assenta sobretot en les arrels de la tragèdia grega, també és veritat que el seu Palau, en conjunt, beu de la commedia dell’arte i arriba a l’actualitat convertit en Obra transmèdia . La música que la complementa, en alguns casos ve de gravacions anteriors (trans), en altres s’ha creat ad hoc per a acompanyar moments de la tragèdia o de la comèdia, segons convenia a la nostra “imitació de la vida” femenina, que ja no vol celebrar la divinitat sinó racionalitzar la tragicomèdia del món de les dones, tan real i quotidiana com extraordinària, posada en l’altar dels principis poètics d’Aristòtil.

En El Palau de Parèmia el mythos aristotèlic, o contingut o argument o trama, té com a figura central Parèmia mare, personatge quotidià i alhora excepcional que simbolitza la tragèdia; en exhibir la pròpia, la d’una senyora de la postguerra española, -símbol de la dona occidental- i arrossegant amb ella la d’Ikram -símbol de la dona oriental- ens fa endinsar-nos en un món de dones que conten diverses històries –tràgiques unes, còmiques altres (tragicòmiques totes?)- que, finalment, es convertixen en cants a la llibertat. Si la tragèdia, per a Aristòtil, “ha de produir compasió i temor”, i si el personatge no pot ser “ni completament virtuós epieikês, ni completament malvat mochtêros, Parèmia mare és, sens dubte, un model clàssic. La seua filla, i la néta, amb els respectius contextos –família, amistats…-  són l’expansió femenina en el temps i l’espai parèmic, aportant amb elles, evidentment, l’evolució pròpia dels canvis històrics, que, si volem ser optimistes, considerarem avanços.

Com Aristòtil, El Palau de Parèmia vol “sotmetre les espectadores (persones)  a un procés de clarificació intel·lectual que els ajude a educar les emocions”, si més no, que “els puga  proporcionar una cognició equilibrada entre els processos ordinaris de l’experiència sensible i les abstraccions filosòfiques que el sustenten”. La música popular i els refranys i parèmies tradicionals fan la resta: posar una estora de vellut  -d’alegria filosòficopopular- que, a través de la somoguda dels records i les emocions, ho arredonix tot.Tot plegat, El Palau de Parèmia, tragèdia grega-comedia del’arte-musical transmèdia és, al remat, un cant a la paraula, que vivifica i allibera.   El tir d’eixida el donen Colombina i Arlequí que,  abduïts per la tragèdia, s’encarreguen d’ “escomençar la mascletà” amb un: “Benvingudes a la farsa”.