ARLEQUÍ

ARLEQUÍ -Cantant –Lauraaaaa, Lauraaaaa, Pepaaaa, Pepaaaaa, Marriiiiiiiaaaaaa!

COLOMBINA –Qué et passa?

ARLEQUÍ -No  res, que estic content.

COLOMBINA –I tots eixos noms?

ARLEQUÍ –De xicones.

COLOMBINA –Sí, ja sé que són noms de dona; no són noms d’herbes, no, pero tenen algun significat?

ARLEQUÍ –Significat…? Que si volen dir alguna cosa?

COLOMBINA –Exactament, sabut.

ARLEQUÍ –Fent-se l’interessant No… No sé… potser sí… o potser no… ¿No t’haurà entrat de repent alguna estranya gelosia a inundar-te el cor de pensaments desficiosos i d’idees estremidores que et punxen i et burxen i et fan pensar les coses més inversemblants que eixistir puguen?

COLOMBINA –Com és que, de quan en quan, t’entren eixes rabinades verbals tan estranyes?

ARLEQUÍ –A mi…? Pero, a tu et pareix bé preguntar-me eixes coses?

COLOMBINA –Ja estàs intentant atacar-me la moral? Sí, a mi em pareix bé totes les coses que faig, totes. Alguna al.legació?

ARLEQUÍ –No, no, cap, na Perfecta Qualitat Extrema. Cap al.legació, no, cap. Escolta, trencant el dir, tu, com estàs de faena?

COLOMBINA –Extranyadíssima De qué…?

Desapareixen.

ENTRE MARIDO Y MUJER, NADIE SE DEBE METER

Jesica toca el timbre d’un intèrfon, li contesta una veu de senyora major.

 JESICA – Està Laura?

VEU SENYORA – No, qui és?

JESICA – Sóc Jesica.

VEU SENYORA – No conec cap Jésica. S’ha equivocat.

JESICA – No, no… Espere. Sóc la xica que ella va denunciar l’altre dia…

VEU SENYORA – Que ella va denunciar…?

JESICA – Sí, pot obrir, per favor?

VEU SENYORA – No. Estic fent el sopar i no puc entretindre’m. Ho lamente.

JESICA – Per favor, òbriga’m. Només seran una minuts. He d’aclarir una cosa.

VEU SENYORA – Jo a vosté no la conec de res.

JESICA – Pero, la seua néta, sí.

VEU SENYORA – Si ja li he dit que no està!

JESICA – Sí que està! I no es lliuraran de mi. Díga-li a la seua néta que la perseguiré fins que retire la denúncia.

VEU SENYORA  – La meua néta no ha denunciat a ningú.

JESICA – Sí, va cridar a la policia perque va vore que el meu home em pegava, i quan van vindre, com jo tenia la cara plena de sang, se’l van endur, per més que jo els jurava que no havia passat res. Ho entén, senyora?

VEU SENYORA – No molt. O siga, que ella va evitar que l’animal del seu home la matara i… pero, qué vol de la meua néta?

JESICA – Que retire la denúncia.

VEU SENYORA – Pero, si ella no va denunciar res. Només va cridar per a dir que un home estava matant una dona.

JESICA – Sí, pero és que ell té els papers en tràmit i me l’enviaran al seu país…

VEU SENYORA – Millor, filla meua, la manera més segura d’evitar que a la pròxima palissa et mate.

JESICA – No, si se l’enduen sóc jo qui es morirà. No puc viure sense ell, comprén, senyora? És el pare dels meus fills! Comprén?

VEU SENYORA – Que siga el pare dels seus fills, sí que ho entenc, pero… res més.

JESICA – És que no hi ha res més que entendre, només que la seua néta diga que no va vore res.

VEU SENYORA – O siga, que vosté pretén que conte una mentira. En la meua família entenem que contar mentires és cosa de pusil.lànimes, i la meua néta, li puc assegurar que no mentirà. Mire, deixe les coses com estan. D’eixa forma, eixe animal no tindrà una nova ocasió per a matar-la. No li sembla bé?

JESICA –No… Si ell és boníssim, senyora… pero… eixa volta se’n va passar de la ratlla…Això és tot…

VEU SENYORA –Mire, la deixe que senc olor de socarrat

JESICA – Es gira cap a un costat pensa haver vist Laura i arranca a córrer.- Laura,Laura!

SI LA DONA COMET ADULTERI, ALGUNA CULPA TÉ EL SEU MARIT

Sona una música àrab. Ikram, vestida amb un burka i assentada a una banqueta al mig de l’escenari, es retoca nerviosa uns plecs, inexistents, del burka.

IKRAM.- Quina és la meua càmera?

VEU EN OFF.- La que té davant de vosté. Cultures del món; presa primera. Gravant; tres i acció.

IKRAM. – Sóc Ikram Level. Vaig nàixer molt llunt d’ací, en un bell país que ara, després de molts anys de viure a Valéncia, seguisc recordant perfectament.

Als deu anys mon pare em va casar amb un senyor quaranta anys major que jo; i me’n vaig anar a viure amb ell. Li cuinava, li arreglava la casa, li preparava la roba… i, a la nit, havia de servir-li el meu sexe perque el senyor descarregara les seues apetències. Així vaig descobrir la sexualitat.

El primer dia que va ficar les seues manotes entre les meus cames i va començar a buscar jo no sabia qué, vaig pensar: Quin joc més estrany. Qué buscarà?

Jo estava tranquil.la, confiava que aquell personatge que m’havia comprat em volia per a fer-li coses bones, i esperava que ell ho fera igual amb mi. Sí, això pensava, fins que va botar sobre mi i va introduir un espècie de ferro candent en el meu cos d’una manera violenta i inesperada. Vaig cridar com una possessa, pero donava igual; més cridava jo, més s’enardia ell i més disfrutava. No em va sentir ni Al.là, o almenys, no va vindre tampoc a socórrer-me. I, com no vaig tindre més remei, vaig aguantar; quan les dones hem d’adaptar-nos, sabem fer-ho molt bé, i jo ho vaig fer.

És curiós, pero una de les coses que més em costava era acompanyar-lo pel carrer. Ell, sempre davant, i jo darrere. I, si anàvem a llocs coneguts, bé, pero si calia buscar un carrer, o qualsevol lloc nou, jo sempre sabia qué fer i com arribar, ell sempre s’equivocava, pero…

Un dia em va dir que em portaria a vore la seua família a un poble veí, pero va agafar un tren que anava en direcció contrària. Jo vaig intentar dir-li que em pareixia que no era aquell, pero com sempre em manava callar, jo callava, pero pensant: Açò, més que un viatge, seran unes vacances; pegarem la volta al país abans de trobar-nos amb la seua família. Pero jo mut, i paciència.

Amina va ser sentenciada a morir lapidada perque deien que se n’havia anat amb un home que no era el seu marit. Jo no entenia res. Bo, sí, això em va fer començar a comprendre que les dones no teníem dret a res, només a callar. Es veu que ningú recordava aquell refrany de l’Aràbia que diu que “Si la dona comet adulteri, alguna culpa té el seu marit”.

La meua sort va ser que va arribar un moment que necessitàvem diners i el meu home em va posar de criada amb una família valenciana que havia vingut per negocis de taulells. I com Al.là és bo, en aquells dies va decidir endur-se el meu home al paradís. I aquella bona família em va vore tan a soles i desemparada que va acabar per portar-me a Europa. Gràcies, sobretot, a la senyora Parèmia. Ací vaig seguir servint-los, pero vaig començar a estudiar. Ella em va ajudar molt quan li vaig dir que volia estudiar Lleis. Tots diuen que li semble molt en el parlar. Clar, va ser ella la que em va ensenyar a parlar valencià. La pobra! Quina llàstima la història aquella que li va passar…

Ara estic a punt de ser advocada. I m’agradaria que les lleis serviren per a acabar per sempre amb les injustícies, les desigualtats socials, l’imperi de la força, el predomini de la irracionalitat, la instigació a la intolerància, l’impediment de la igualtat d’oportunitats… Tot això, motor que conduïx als odis, les vexacions, les violacions, les guerres… i a la destrucció irracional de la humanitat.

Perdó. M’havien demanat vostés que adoptara un to simpàtic i crec que no ho estic aconseguint. A més, el burka em molesta, jo no estic acostumada a dur-lo…

VEU EN OFF. – Talleu!

IKRAM.- Desconcertada – Comencem de nou?

Bo, poquet i sovintet…

ARLEQUÍ.

Buscant la Jésica a qui li dedica els primers versos

Jesica! Jeeeeeessssiiiiiiii! Jeeeeesssiiiii!!

Al públic: No ‘tà!

Busca

Jeeessiiiiiiiii…

Se la imagina en algun punt

Mira, Jesi, que volia dir-te que…

“Bo, poquet i sovintet

és al cos profitoset”

I això no cal oblidar

que és màxima molt sabuda

que per a tot ser humà

pot ser-li de molta ajuda.

COLOMBINA

Que les coses sempre són

bones fetes amb dretura

amb trellat i gran mesura

que és com va rodant el món.

ARLEQUÍ

Bo, poquet, i sovintet

és menjar que mata gana,

no deixa greix ni clariana

i aporta allò justetet.

Ho tens clar, Je-si-caaaa?

COLOMBINA

I ara, trencant el dir:

La dissort o la desgana

o l’atzar o la nirvana

o aquell estrany elixir…

ARLEQUÍ

tots ells poden decidir

la sort d’una dona afgana

quan ha de triar,

COLOMBINA – qui mana,

ARLEQUÍ – si  ha de viure

COLOMBINA – o  morir.