Sona una música àrab. Ikram, vestida amb un burka i assentada a una banqueta al mig de l’escenari, es retoca nerviosa uns plecs, inexistents, del burka.
IKRAM.- Quina és la meua càmera?
VEU EN OFF.- La que té davant de vosté. Cultures del món; presa primera. Gravant; tres i acció.
IKRAM. – Sóc Ikram Level. Vaig nàixer molt llunt d’ací, en un bell país que ara, després de molts anys de viure a Valéncia, seguisc recordant perfectament.
Als deu anys mon pare em va casar amb un senyor quaranta anys major que jo; i me’n vaig anar a viure amb ell. Li cuinava, li arreglava la casa, li preparava la roba… i, a la nit, havia de servir-li el meu sexe perque el senyor descarregara les seues apetències. Així vaig descobrir la sexualitat.
El primer dia que va ficar les seues manotes entre les meus cames i va començar a buscar jo no sabia qué, vaig pensar: Quin joc més estrany. Qué buscarà?
Jo estava tranquil.la, confiava que aquell personatge que m’havia comprat em volia per a fer-li coses bones, i esperava que ell ho fera igual amb mi. Sí, això pensava, fins que va botar sobre mi i va introduir un espècie de ferro candent en el meu cos d’una manera violenta i inesperada. Vaig cridar com una possessa, pero donava igual; més cridava jo, més s’enardia ell i més disfrutava. No em va sentir ni Al.là, o almenys, no va vindre tampoc a socórrer-me. I, com no vaig tindre més remei, vaig aguantar; quan les dones hem d’adaptar-nos, sabem fer-ho molt bé, i jo ho vaig fer.
És curiós, pero una de les coses que més em costava era acompanyar-lo pel carrer. Ell, sempre davant, i jo darrere. I, si anàvem a llocs coneguts, bé, pero si calia buscar un carrer, o qualsevol lloc nou, jo sempre sabia qué fer i com arribar, ell sempre s’equivocava, pero…
Un dia em va dir que em portaria a vore la seua família a un poble veí, pero va agafar un tren que anava en direcció contrària. Jo vaig intentar dir-li que em pareixia que no era aquell, pero com sempre em manava callar, jo callava, pero pensant: Açò, més que un viatge, seran unes vacances; pegarem la volta al país abans de trobar-nos amb la seua família. Pero jo mut, i paciència.
Amina va ser sentenciada a morir lapidada perque deien que se n’havia anat amb un home que no era el seu marit. Jo no entenia res. Bo, sí, això em va fer començar a comprendre que les dones no teníem dret a res, només a callar. Es veu que ningú recordava aquell refrany de l’Aràbia que diu que “Si la dona comet adulteri, alguna culpa té el seu marit”.
La meua sort va ser que va arribar un moment que necessitàvem diners i el meu home em va posar de criada amb una família valenciana que havia vingut per negocis de taulells. I com Al.là és bo, en aquells dies va decidir endur-se el meu home al paradís. I aquella bona família em va vore tan a soles i desemparada que va acabar per portar-me a Europa. Gràcies, sobretot, a la senyora Parèmia. Ací vaig seguir servint-los, pero vaig començar a estudiar. Ella em va ajudar molt quan li vaig dir que volia estudiar Lleis. Tots diuen que li semble molt en el parlar. Clar, va ser ella la que em va ensenyar a parlar valencià. La pobra! Quina llàstima la història aquella que li va passar…
Ara estic a punt de ser advocada. I m’agradaria que les lleis serviren per a acabar per sempre amb les injustícies, les desigualtats socials, l’imperi de la força, el predomini de la irracionalitat, la instigació a la intolerància, l’impediment de la igualtat d’oportunitats… Tot això, motor que conduïx als odis, les vexacions, les violacions, les guerres… i a la destrucció irracional de la humanitat.
Perdó. M’havien demanat vostés que adoptara un to simpàtic i crec que no ho estic aconseguint. A més, el burka em molesta, jo no estic acostumada a dur-lo…
VEU EN OFF. – Talleu!
IKRAM.- Desconcertada – Comencem de nou?
El Palau De Parèmia 