PAREMIOLOGIA: PRESCRIPCIONS I DESCRIPCIONS

La paremiologia distingix entre refranys prescriptius i descriptius. Els primers manen, creen l’obligació d’actuar d’una manera determinada, els segons mostren o ensenyen unes idees o conductes. No podem negar que dins de tots els refranyers del món hi ha una bona part de sentències que són tan breus com aprofitables per a indicar una certa conducta humana, uns principis ètics. N’hi ha moltes, de sentències, encomiables, pero, en el cas present, hem volgut subratllar, a consciència, totes aquelles idees que s’han d’eliminar del cabal popular. En el cas de les dones, hi ha alguns refranys prescriptius absolutament ignominiosos que ressaltem i que seran els primers a formar part del nostre Bagul que ha de ser soterrat obligatòriament.

REFRANYS PRESCRIPTIUS:

VIOLÈNCIA FÍSICA

La violència domèstica podríem anomenar-la directament violència masclista, pero no seria completament correcte, no podem oblidar que hi ha també una part, molt minoritària, de dones que exercixen la violència contra els seus hòmens, pero, siga per la causa que siga (probablement perque, com hem dit ut supra no és violència ideològica), el ben cert és que de refranys en eixe sentit no n’hem trobat cap. I, si n’apareguera algun, evidentment que aniria igual al Bagul Justicier.

“Per a la dona i per a la burra, vara dura”

Refrany que prescriu castigar físicament les dones, i incita a poder dir “els animals en general”, fent-ho extensiu, pero no és exactament així. Subratllem que es referix expressament a “les burres”, gènere femení. En definitiva que s’ha de castigar físicament (se’ls ha de pegar)  les dones i les burres. Tot s’ha de dir, encara que arreplegat en diversos llibres, no és un refrany molt conegut, cosa que significa que no té, afortunadament, una gran incidència en la cultura tradicional valenciana.

Absolutament viu i ben popular, del mateix tenor, en castellà es diu:

“A tu mujer, pégale; si tú no sabes porqué ella lo debe saber.”

La masclera, o irracionalitat patriarcal-masclista, portada al paroxisme.

VIOLÈNCIA MORAL

En un altre apartat prescriptiu tenim aquells manaments que han obligat la dona, de formes diverses, sotmetent-la a la voluntat del mascle. En castellà, el refrany més conegut, i més rebutjable, és el que mana que:

“La mujer honrada, la pata quebrada y en casa”

Prescriu perque du implícita la perífrasi d’obligació “ha de”. Realment diu que “La mujer honrada ha de tener la pata quebrada i estar en casa”. Ací no hi ha prescripció de càstig corporal, pero, quina violència de les dos és més rebutjable?

En el mateix apartat, en valencià tenim també aquell que diu que:

“La dona, si no és menester, no deu eixir al carrer”

Que condemna la dona a estar eternament guardant la llar. Afortunadament, tampoc és usat excessivament en les converses populars, malgrat trobar-se en diverses publicacions, molt probablement perque els corresponents castellans han anat guanyant terreny als autòctons. A més, en l’actualitat la ideologia va canviant i les dones no només ixen al carrer sinó que, per posar un exemple, són les que més llocs ocupen en les carreres universitàries. No és la condició sexual la que ha de predominar en les persones, sinó la intel.ligència, la capacitat, el talent. I la bondat. I la solidaritat.

FRASES FETES

En el camp de les frases fetes, la més coneguda, i alhora més rebutjable, és aquella del refranyer castellà:

“La maté por que era mía”

Explica l’ancestral dominació masclista sobre les dones, fins i tot en allò més bàsic, més primordial i més sagrat: la vida humana. La frase feta demana, inclús més encara que els refranys anteriors, ser soterrada, i ho demana a crits.

Quina responsabilitat té el refranyer popular en la conducta? Quanta necessitat tenim de depurar-lo, de transmetre valors positius i desterrar els negatius!

Seguint el modus operandi del nostre geni inspirador, remarquem per a acabar que, en la realització del treball, tant de recerca com de creació, malgrat les essències de fel que hem hagut d’engolir-nos, no hem volgut, ni volem, perdre el sentit de l’humor. Al contrari, el considerem una amable i grata via d’escapament, davant d’una situació tan deplorable de la condició humana. Via lliure, doncs, a la reflexió i al somriure còmplice.

 

PARÈMIES VALENCIANES

BIBLIOGRAFIA

ALBEROLA, Estanislau/ PERIS FUENTES, Manuel, (1928) Refraner valencià.

COMES I NÀCHER, Joan (1995) Refraner valencià de l’Horta Ed. Ajuntament de Valéncia.

CONCA, Maria Paremiologia (1987) Ed. Universitat de València.

IBARRA RUIZ, P. (1922) Cancionero popular ilicitano. Elx.

LÓPEZ VERDEJO, Voro (1997) Endevina endevinalla. Enevinalles valencianes Ed. Del Sénia al Segura, Valéncia.

LÓPEZ VERDEJO, Voro (2004) El parlar apichat de l’Horta Real Acadèmia de Cultura Valenciana.

MARTÍNEZ I MARTÍNEZ, Francesc (1912) Còses de la meua tèrra (La Marina)Primera tanda, o volum I.

—– (1920) vol. II

—– (1947) vol. III. Ed. Facsímil, Revista Altea i Edicions Aitana, 1987.

ROS, Carles Tractat de adages (1736) Impremta de Josep Garcia, Valéncia.

SÀNCHIS GUARNER, Manuel  (1982) Els pobles valencians parlen els uns dels altres Ed. 3 i 4, Valéncia. III vol.

INTRODUCCIÓ

“La llibertat de l’altre constituïx el fonament del meu ésser. 

Pero, precisament perque existisc gràcies a la llibertat de l’altre, no posseïsc gens de seguretat, i em descobrisc en perill davant la llibertat de l’altre.”

SARTRE, Jean Paul. L’Être et le Néant Ed. Gallimard, Paris, 1943

 

LA VIOLÈNCIA MASCLISTA ÉS IDEOLÒGICA

Encara que el problema de la violència de gènere té dos parts: a) la de l’home contra la dona, b) la de la dona contra l’home. La primera és, sense dubte, la que, estadísticament, és la més gran i amb més necessitat de trobar solucions. Si intentem entendre com i/o perqué es produïxen, trobarem que la segona pot ser una reacció a l’agressió masclista, o també, el fruit de la maldat que pot habitar en qualsevol ésser humà, i  per tant, en una dona també. La primera, a més de poder pertànyer també a aquella categoria citada de la maldat humana, és, sens dubte, el fruit d’una ideologia, d’una weltanschauung, o concepció del món que ve donada per l’entorn, per la filosofia patriarcal, masclista, que és la gran base que li dóna l’enorme força destructiva que té. I la ideologia pot canviar, no és fàcil, pero sí que és possible, i, esperem que, probable. I un mitjà per a aconseguir el canvi ideològic és, indubtablement, l’educació.

Encara que, des d’un punt de vista estricte, resulta difícil definir la paraula ‘educació’, podem arribar a l’acord que tampoc pot haver acte educatiu sense llenguatge, sense comunicació. I una de molt arrelada és la que es transmet per la via dels refranys i les frases fetes que han esdevingut popular i formen part del nostre cabal cultural. Eduquen, formen, donen, o faciliten, una sèrie de pautes de conducta que tots i totes conscientment o inconscient duguem en el nostre bagatge vital perque les hem interioritzades.

Pero, hi ha frases fetes, refranys i parèmies, altrament anomenades proverbis, màximes o sentències morals, que no mereixen estar contingudes en allò que entenem que és el gran palau de la cultura tradicional. I eixe és un dels primers objectius del nostre treball: expulsar-les, traure-les definitivament del lloc honorífic on es troben. No són dignes d’estar en els refranyers.

Hem de ser conscients dels grans avantatges, pero també del gran perill que tenen els refranys i les frases fetes. A diferència d’allò que es pot entendre per ‘educació’, que sempre té un poc, o un molt, d’imposició, de duresa, de doblegament de voluntats i d’idees, el refrany i la frase feta s’imposen d’una manera suau, amb formes delicades –de vegades, amb ritme i rima, i tot- pero, a espai amb les formes que transmeten idees i intenten imposar conductes. Hem d’aguaitar detingudament quina és la finalitat que pretenen, encara que (i molt especialment per això) tinguen una penetració fàcil en les nostres ments i els nostres comportaments. Hem d’analitzar-los i valorar-los, i, si cal, expulsar-los del nostre bagatge cultural. Quan són suaument violents, simpàticament agressius o graciosament terroristes és quan representen el perill més gran. Actuem!

Quan la societat pren consciència dels problemes és quan pot solucionar-los, i ara, arribada l’època de la majoria d’edat del pensament reivindicatiu dels drets de les dones, hòmens i dones hem de reflexionar sobre el nostre passat, les nostres tradicions, la nostra cultura, que majoritàriament duem arrelada en els nostres esperits, a través de les vivències culturals que hem anat rebent i transmetent any darrere any, i segle darrere segle. Pensem que ja ha arribat l’hora de fer justícia. Hi ha alguns refranys que no poden seguir formant part d’allò que s’anomena el refranyer tradicional. Iniciem el camí per a acabar expulsant-los definitivament d’un lloc tan honorífic com és El Palau de Parèmia. La idea és del genial humorista Antonio Fraguas, Forges, que ja va estar treballant-la en alguns mitjans de comunicació, al qual li l’agraïm infinitament.

Amb l’excusa de presentar al públic el nostre joc teatral muntat sobre refranys, hem obert un Bagul Justicier on arrepleguem –i demanem ajuda a tots i a totes- els refranys que fan referència a les dones, o a la condició femenina, d’una manera incorrecta. La nostra finalitat és reunir-los tots i, finalment, tancar-los dins del Bagul imaginari i presentar-los, en primer lloc a l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, i a tots els organismes actuals encarregats de les llengües vives, de tot el món,  per tal que siguen soterrats. No volem que desapareguen els refranys i les frases fetes que condemnem, no, pretenem amagar-los amb la finalitat que no siguen usats més mai de la vida, pero volem també que siguen custodiats soterrats dins d’una gran piràmide, que desapareguen de l’ús popular en la llengua viva, pero, alhora que estiguen ben guardats per si de cas, algun dia, cal mostrar-los a les generacions futures. Acceptem la vergonya d’haver-los creat i passat de generació en generació, pero l’objectiu ara és posar un gran punt i final.