La llengua és la clau que obri tots els panys

Entren Jesica i Vanessa.

JESICA -Vane, tia, dis-li a ta mare que no m’obligue a menjar. Val, tia?

VANESSA –D’acord, tia, pero no m’ho tornes a dir ja més tia, que eres un plom, val? Un plom. Xica menja i viu i sigues feliç, caram! Ai, ara no trobe la clau!

A Jésica li fa gràcia l’imprevist i riu.

PARÈMIA Sense deixar l’estat congelat.

-La llengua.

VANESSA A Jesica –Qué dius? Jesica somriu.

PARÈMIA –“La llengua és la clau que obri tots els panys”

Les actrius es queden cara al públic. Arlequí i Colombina avancen el Bagul Justicier a primera fila de l’escenari. Parèmia s’alça i avança també. En primera fila tots, pausadament repetixen:

“La llengua és la clau que obri tots els panys”.

 

Fi.

A LA DONA I A LA CABRA, CORDA LLARGA

La tele està fent un reportatge amb una manifestació de fons.

LOCUTORA –Allà pel segle XIX, les sufragistes nord-americanes van encetar la lluita a favor dels drets de les dones. Pero, va ser la independència econòmica adquirida per elles, ja en el segle XX, junt a l’elevació del seu nivell educatiu, els fonaments que ajudaren de manera decisiva a impulsar el camí de la justícia social, del respecte a la igualdat entre les persones i de la valoració de les capacitats humanes considerades objectivament, sense prejudicis sexuals. Des del segle XIX als notres dies  s’ha avançat molt, pero la manifestació de hui encara recorda que cal seguir reivindicant el dret de les dones, tant ací com en altres parts del món.

Parèmia filla, amb un llibre davall del braç, vestida de forma moderna i elegant, saluda i s’assenta a fer classe. Algú desconnecta la tele. Ella  Adopta la mateixa postura de la mare en la lliçó de la Sección Femenina, com si fera una classe a unes alumnes imaginàries.

 PARÈMIA –Bon dia, companyes. En la darrera classe vam quedar que volíeu fer un reportatge reivindicatiu on s’ajuntara el món de les dones i la cultura tradicional. Bé, per a començar, ací tinc algunes de les notes que he trobat entre els papers que guarde de ma mare, que era una dona… especial. Els viatges que va fer, on va conéixer diverses cultures del tercer món, li van donar una visió de les coses molt curiosa. Em contava que les dones, allà i ací, tenim moltes coses en comú, i que calia ajudar-nos. I ella ho va fer, dins de les seues possibilitats. Li encantava llegir i escriure, i va arreplegar totes les receptes de cuina, els contes, els refranys, i tot allò que se li posava per davant. Ací tinc un llibret de sentències, com ella les anomenava, que poden ser-nos molt útils per a començar el nostre guió. Recorde que, de menuda, me’n recitava algunes. Totes expliquen les grans qualitats i el gran valor que tenim les dones, i ho fan d’una manera senzilla, com ho sol fer la cultura tradicional. Trau un grapat de fitxes amb les sentències N’hi ha una que m’agrada molt: “A la dona i a la cabra, corda llarga”.

ARLEQUÍ –Trau el cap per un costat del fons de l’escenari  –Que significa: a les dones deixeu-les en llibertat.

PARÈMIA –“El primer deure dels hòmens és respectar a les dones”

COLOMBINA – Eixa no cal explicar-la. És mentira o veritat?

PARÈMIA -“El que li pega a la dona, se la menja cascada”

ARLEQUÍ –El valent que gose pegar-li a la dona, se l’ha de tragar com se li quede. És, com aquell que diu que “Qui l’entorta se l’emporta”. És tracta d’una advertència.

PARÈMIA –“El que no creu a son pare, li sembla a sa mare”

ARLEQUÍ –Amb somriure picaresc –És rebel

PARÈMIA -“En la casa que mana l’home, la dona fa lo que vol”.

COLOMBINA –Clar, clar… Això ha sigut des de sempre. La dona sap com superar l’autoritat patriarcal.

PARÈMIA –“El que té filles, té fills”.

COLOMBINA –Veus? Això vol dir igualtat, igualtat! igualtat!!

PARÈMIA –“Ella és la granera…”

ARLEQUÍ –És de mala educació parlar d’una dona dient només el pronom. Cal anomenar-la amb el nom propi, en senyal de respecte. Es contesta: “Ella és la granera i tu, el mànec d’ella”. O siga, si consideres que ella no té nom de persona, tu deus ser un mànec, un tros de fusta.

PARÈMIA -“En ser lletja, cantadora”

COLOMBINA -Les dones, encara que tinguem defectes, tenim virtuts que els superen. Està clar, veritat?

PARÈMIA –“Festa de dones, collita de pets”

ARLEQUÍ –Desconcertat -A les dones, en les festes entre elles a soles, els agrada subvertir les formes convencionals. Pausa. Pensa una mica desconcertat

COLOMBINA –E se non è vero, è ben trobatto. Que també hem de saber interpretar les coses, les idees, les paraules i els refranys, veritat, Arle?

ARLEQUÍ –Veritat.

PARÈMIA –El que ve a continuació ja no m’agrada tant, és a dir, no m’agrada gens, diu: “De la dona i de la mar no hi ha que fiar”. Com pot pensar algú que les dones no som persones de fiar?

COLOMBINA –Al bagul, al bagul!

Colombina i Arlequí es posen a cantar i animen al públic a seguir el ritme amb les mans i a repetir:

Que si sí que si no

La qüestió és voler

Les paraules infames

Al Bagul Justicier

Ella pren la fitxa de mans de Parèmia i la tira al bagul seguida d’Arlequí. L’escena dels refranys queda congelada.

LA DONA, SI NO ÉS MENESTER, NO DEU EIXIR AL CARRER

PARÈMIA MARE –Vestida amb una bata botonada de dalt a baix d’un color obscur indefinit. Apareix amb un poal i una fregona.

-M’he quedat sense les classes. Ja no puc fer-ne, ell m’ho ha prohibit.

Imitant la veu d’ell -Tu a casa estàs molt bé.

-Sí, ja ho sé, pero si a mi m’agrada la casa. Torque la pols, faig el dinar, i ho prepare tot sense deixar el detallet més mínim. A mi m’agrada arreglar ma casa com no s’ho pot imaginar ningú. Ara… també m’agradaria eixir de quan en quan.

Imita la veu del marit –A on vols anar?

-Al carrer! M’agradaria passejar una miqueta, i pendre el sol, i tornar a fer les meues classes…

Imita veu del marit –“La dona, si no és menester, no deu eixir al carrer”.

-I torna-li. Ja ho sé, pero és que sí que és menester. Necessite que em pegue el sol a la cara. No faig tota la faena de casa? I per qué, quan acabe, no puc anar a fer les meues classes i a vore persones? Això és: ell no vol que veja persones.

Veu marit –La dona, si no és menester…

-I damunt s’emborratxa i em pega. Por. Això és lo que li passa, que té por. Ja veus!  Podria ser que si baixara a soles al carrer, podria trobar-me… qué sé jo… un nóvio. Pero, per qué no puc tindre clau de ma casa i llibertat per a anar-me’n a… qué sé jo… a comprar. No puc ni fer les compres a soles. Pero, això és normal? Si ja sap que a mi, les porqueries eixes que a ell li agraden… Diu que no amb el cap. I si no les faig amb ell, com les hauria de fer amb un altre? Ni pensar-ho!

Veu de l’home –“La dona, si no és menester, no deu eixir al carrer”

-Pero, a comprar sí que és menester, i vull anar a soles!

El més mal és que no sé com dir-li-ho. Igual es pensa que estic la mar de feliç jo ací tancada com un canari. Pero, no, no és que no sé, és que no em deixa. En el moment que insinue que m’agradaria…

Veu de l’home –Si no és menester…

M’ho he pensat molt bé. Un dia, quan arribe a dinar, només obrir la porta, li pegue al cap amb la paella gran. Fort, li pegue ben fort, que perga els sentits bona cosa de temps… i me’n vaig: pendré el sol, em faré un cafenet a soles en una bona cafeteria, miraré passar la gent…I ell, que es quede ací, que jo ja tornaré quan m’haja cansat de passejar a soles per tots els carrers i totes les places que em done la gana…

Veu en off molt pausada: -Atención: Antes de la comida, las reclusas pueden salir a pasear al patio durante media hora.

DINERS, LA BURRA EN TÉ TRES

En la parada de l’autobús. Jessica movent-se sense parar. Vanessa assentada, fulleja una revista.

 VANESSA –Ací hi ha moltes ofertes de treball, Jesi.

JESICA –Jo estic molt bé de puta, tia. El meu home em va ensenyar l’ofici. Ara me l’han deportat, pobret. És una manera de guanyar-me la vida. Vixc com vullc, i em senc lliure. He de donar explicacions a algú?

VANESSA. –No. No sé… Jo també valore la meua llibertat, tia, més que tot. I ta mare qué diu?

JESICA  –No ho sap, pero si ho sabera tindria igual, tia. Parlant de mares, que conste que vaig a dinar a ta casa perque tinc confiança, pero si ta mare es posa pesadeta: “Menja’t este trosset”, “No vols una miqueta de biscuit?”… M’alce i me’n vaig, eh, tia?

VANESSA –Tranquil.la, tia. Tu menja el que vullgues i en pau… I… això que fas t’agrada?

JESICA –El qué? De puta? Qué vols que m’envaja a netejar escales, tia?

VANESSA –Qué passa, tia? És un ofici molt digne.

JESICA -Ja he treballat d’això, tia, en escales no, pero era especialista en vidres, portes, finestres… I, saps qué? En l’empresa érem tres ties i tres tios, i ells cobraven el doble, tia

VANESSA –Hala, el doble!

JESICA –Poc faltava, tia. Pero, si jo feia més faena que ells…! No hi ha dret, tia. Per això quan el meu home em va dir de posar-me de puta, no m’ho vaig pensar gens. Tots els tios volen follar, no? Açò és la llei del’oferta i la demanda. I a guanyar diners.

VANESSA “Diners, la burra en té tres”. T’ha escrit?

JESICA –Qui?

VANESSA –El teu home, com tu li dius.

JESICA –No sap; com m’ha d’escriure?

VANESSA –Laura em va preguntar si és de veres que tenies fills, com li ho vares dir a la seua iaia…

JESICA  -Per a impressionar-la… Quan Laura em va denunciar, volia matar-la, pero ara em pense que va fer bé. I m’alegre que el meu home…

VANESSA –Deixa de dir-li el meu home; no era ni el teu nòvio… Quines ganes de donar-li importància! I no et volia gens.

JESICA  -No digues això!

VANESSA –Un home que és capaç de pegar-li a la seua parella, no és un home.

JESICA –Si m’arribes a dir això fa uns mesos, hauria sigut capaç de matar-te, pero ara…

VANESSA –Mira, sort! Vas fent trellat.

JESICA  -De totes formes, jo vaig pensar que Laura l’havia denunciat perque… Tu saps que em va demanar que tinguera una relació sentimental amb ella?

VANESSA –Igual t’hauria anat millor.

JESICA –Encara no ho tinc clar ara, pero segur que no hauria sigut tan feliç com amb el meu…

VANESSA –‘Calamandúrrio’, que et tenia més cega que una rella. L’única cosa que pots agrair-li és que t’ensenyara a treballar de puta. Mira, saps que et dic, que millor t’hauria anat si t’hagueres enrotllat amb Laura.

JESICA -Tu creus? Ah, jo no tinc problemes. En tots els càstings que m’he presentat, m’he hagut de tirar algú. El més mal és que sempre tinc mala sort, no m’han triat mai. Tant que m’agradaria fer una passarel.la! Veus, en això les ties cobren més que els tios.

VANESSA –A tu, hi ha que vore com et preocupa això dels diners, eh?

JESICA -Iee! No t’enganyes, tia, no confongues la kinàssia amb la manésia. Jo sóc una dona reivindicativa, lluitadora, i defensora dels drets de les dones, de totes les dones. I el de les putes, més. Jo sóc puta perque vullc ser. No t’equivoques tia. I no treballe d’una altra manera perque els tios cobren més que les ties, fent la mateixa faena, i a voltes pitjor. Tinc raó o no, Vane?

VANESSA –Tota.

JESICA –Tu, com et dediques a estudiar…Pero, ja et tocarà entrar al món del treball, ja, i voràs. No em digues que no té botons la cosa! Els tios sempre cobren més, i només pels seus collons.

VANESSA –Jo crec que ho exageres, tia.

JESICA -Exagere? Que no tia, i això passa igual en les altes esferes que en l’arreplega del fem, tia, ja ho voràs. Una injustícia total, tia. Alça la mà  L’autobús! Tens bonobús, tia? El meu el vaig acabar ahir i no m’he enrecordat de comprar-ne.

VANESSA –Per a variar…

Avancen cap a l’autobús.