“ECONOMÍA DOMÉSTICA PARA BACHILLERATO Y MAGISTERIO” (Sección Femenina, 1958)

Parèmia mare, professora reprimida de la “Sección Femenina” amb un llibre davall del braç, vestida de forma recatada, entra a l’aula saluda i s’assenta.

Buenos días.  Hoy les voy a dar, mis queridas señoritas,  futuras amas de casa, unos consejos muy importantes, si ustedes quieren que su hogar, el día de mañana, sea como ha de ser hoy en día. Tomen notas, por favor:

“Mujer: Cuando tu marido vuelva del trabajo, ten preparada una comida deliciosa, especialmente, su plato favorito. Ofrécete a quitarle los zapatos. Habla en tono bajo, relajado y placentero. Hazte un poco más interessante para él. Su duro día de trabajo quizá necesite de un poco de ánimo, y uno de tus deberes es proporcionárselo. Durante los días más fríos, deberías preparar y encender un fuego en la chimenea para que él se relaje frente a él”.

Les aclaro. El texto no quiere decir que tu marido se relaje frente a sí mismo, no. “él se relaje frente a él” significa frente al fuego. El segundo ‘él’ es el fuego, ese fuego maravilloso que tu le has preparado para que él, tu marido, pueda ser feliz en su “hogar dulce hogar”. ¿Entendido? Bien, sigo.

“Intenta comprender su mundo de tensión y estrés, y sus necesidades reales. Haz que se sienta a gusto, que repose en un sillón cómodo. No le pidas explicaciones; recuerda que él es el amo de la casa. Preocuparte por la comodidad de tu marido te proporcionarà una satisfacción personal inmensa. Minimiza cualquier ruido. En el momento de la llegada, elimina zumbidos de la lavadora o aspirador. Salúdale con una càlida sonrisa y demuéstrale tu deseo por complacerle. Escúchale, déjale hablar primero; recuerda que sus temas de conversación son más importantes que los tuyos. Anima a tu marido a poner en pràctica sus aficiones, y si tú tienes alguna, intenta no aburrirle hablándole de ésta, ya que los intereses de las mujeres son triviales comparados con los de los hombres. Nunca te quejes si llega tarde, o si sale a cenar o a otros lugares de diversión sin ti.”

Claro, ¿Qué más da si se va por ahí…? A fin de cuentas… ¿Que llega tarde…? No vas a pensar que se ha ido con otra… o de juerga con los amigos… ¿No es mucho más práctico pensar que ha tenido mucho trabajo y se ha tenido que quedar en la oficina?

Algunes alumnes entremaliades riuen

¡Señoritas! ¿A qué vienen esas risas? Les recuerdo que esto es materia de examen ¿Está claro? Bien, sigo.

“Una vez que ambos os hayáis retirado a la habitación,  ten en cuenta que, aunque la higiene femenina es de máxima importancia, tu marido no quiere esperar para ir al baño.

Si debes aplicarte crema facial o rulos para el cabello, espera hasta que él esté dormido, ya que esto podría resultar chocante para un hombre a última hora de la noche.”

Les alumnes seguixen rient. Ella els llança una mirada fulminant. Tus de forma provocadora cara a elles.

En cuanto respecta a la posibilidad de relaciones íntimas con tu marido, es importante recordar tus obligaciones: Si tu marido te pidiera pràcticas sexuales inusuales, sé obediente y no te quejes. Si él siente la necesidad de dormir, que sea así, no le presiones o estimules la intimidad. Si tu marido sugiere la unión, entonces accede humildemente, teniendo siempre en cuenta que su satisfacción es más importante que la de la mujer. Cuando alcance el momento culminante, un pequeño gemido por tu parte es suficiente para indicar cualquier goce que hayas podido experimentar.

Les alumnes riuen. Ella les fulmina amb la mirada de nou, s’alça

Les recuerdo que va para examen. Buenos días.

Se’n va amb aire digne.

ENTRE EL POC I EL MOLT, HI HA UNA MIDA

Jesica, molt prima, minifalda, un ull morat. Vanessa li aguanta el front mentre Jesi vomita en la tassa d’un wàter.

VANESSA –Ja, tia?

JESICA –Uf! tia, és que ma mare és un plom, tia, em fa menjar cinc voltes al dia, tia, cinc voltes al dia, tia, cinc. Tinc males ganes jo de casar-me de veres i anar-me’n de casa. Cinc voltes em fa menjar ma mare, tia.

VANESSA –Ja, ja, cinc. Uf! Cinc! I tu ho tires de seguideta, només acabar, no tia? Encara no m’has dit qué t’ha passat a l’ull.

JESICA –No, tia, de seguida no, tia. Només puc. Hui m’ha fet engolir-me un soparot de l’hòstia, tia, de l’hòstia… A l’ull… no m’ha passat res. (Mirant-se el cos i palpant-se’l) M’agradaria ser model i fer passarel.la, tia… Uauuu!

VANESSA –Qué has sopat?

JESICA Mirant-se a l’espill-Una sopa de peix, tia, buafff! de peix, tia, i en acabant m’ha fet menjar-me una taronja, tia, una taronja, tia, una taronja. Diu que té vitamina i jo qué sé… una taronja… Al meu home no li agrade grossa, saps. Ahir em va pegar i tot. I l’han denunciat. Estic molt grossa, no, Vane?

VANESSA –Molt grossa? No, estàs bé. Et va pegar? No comportes, tia, no el deixes que et pose la mà damunt.

JESICA –No m’enganyes,tia, no m’enganyes. Estic feta una vaca-burra; mira quin cul que tinc… i quina panxa… Uf! Estic horrible, tia, horrible. Demà no pense menjar res en tot el dia.

VANESSA –Diuen que és bo esmorzar bé perque aixina t’alimentes i tens tot el dia per a eliminar calories. Pero, no el deixes posar-te la mà damunt, Jesi.

JESICA –Ni pensar-ho! esmorzar bé! Qué vol dir ‘esmorzar bé’? Vols que m’engulga una sopa de peix a les nou del matí, o qué?

VANESSA –Jo em menge una poma, tia, an apple a day keeps de doctor away, tia, en acabant, una llesca de pa amb margarina i melmelada, i un got de llet; si no, ma mare no em deixa eixir de casa.

JESICA –Uauu! Pero, tu estàs bé del cap, tia? Tu estàs bé del cap, apple a day? Amb això, jo puc passar… tres setmanes com a mínim. Torna a tocar-se les natges i la panxa Estic grossa, veritat? Açò no pot ser. I tu dines i sopes i tot…?

VANESSA –Poquet, pero sí, desdejune, esmorze, dine, sope i, per anar-me’n a dormir, m’agrada pendre’m un got de llet, em relaxa i puc dormir més a gust.

JESICA –Uauu! Tu estàs malament del cap, tia, tu estàs… Jo no vull relaxar-me per a dormir, perferixc dormir amb la panxa buida, d’eixa manera, com tinc tant de desfici, em passe la nit pegant voltes pel llit, i creme calories, tia, creme totes les calories. Saps per qué estic tan grossa? Hi ha voltes que m’entren unes ganes de menjar xocolate, tia, unes ganes…! Que si no en menjara, em moriria, tia, em moriria, segur.

VANESSA –Que va, que va, tia; això és bo. Les dones necessitem menjar xocolate, tia, i sucre i fècula i greix.

JESICA –Greix, tia… Tu estàs bé del cap, tia?

VANESSA –Que sí, que sí, tia. Els hòmens, en canvi, preferixen menjar carn roja perque necessiten més proteïnes; pero, si t’abellix menjar xocolate, no et frenes, tia, que això és saníssim.

JESICA –Sí? D’acord, em deixes més tranquil.la. Tu no saps la mala consciència que m’entra cada volta que em pose un trosset de xocolate a la boca, tia; tu no ho saps…

VANESSA –Jo també en menge de quan en quan, i no em trobe grossa. Estic bé, no Jésica?

JESICA –No sé… Jo a tu et veig bé, en canvi jo… Un elefant, tia. Uff! Potser que, amb l’ull vermell este que tinc, no estiga guapa, tia, pero, a mi, de veres, de veres, els que em preocupen són estos quilos de més que no puc llevar-me mai de damunt. Passa’m això.

VANESSA Li dóna una botelleta d’aigua Beu, ja que no menges…

JESICA  -Dus. Tinc molta set…

VANESSA -Pero, conta’m qué et va fer eixe caracollons.

JESICA A punt de posar-se-la a la boca, la retira L’aigua no deu tindre calories, no, tia?

VANESSA –No. No sé… Jo no sóc metge, pero diuen que no en té.

JESICA –És que si té calories, pare de beure ara mateix, eh! encara que em quede més seca que una pansa.

VANESSA –Pero, Jesi, tia, quina mania que tens! Oblida’t de les calories, tia, oblida-te’n  ja, tia, i disfruta de la vida. Si estàs molt bé. Jo et veig una miqueta flaca i tot.

JESICA Saltant com un lleó Flaca! Vols burlar-te de mi, tia? Em trobes flaca, tia? Mira, mira quin cul que tinc, hòstia! Tot això és greix, calories que s’han anat acumulant ací, al cul, i, en acabant, aniran acumulant-se ací, a la panxa, i, finalment, m’unflaré com un  porc, tia, com un porc. Flaca, diu! Tu estàs cega, tia, tu estàs cega. Au, anem!

VANESSA –On vols que anem ara, tia?

JESICA –A cremar calories, tia, a la pista; mone a ballar!

Puja la música discotequera. Jesica es mou molt animada i disposta a cremar totes les calories del món.

ARLEQUÍ

És que les dones són el dimoni, eh! Totes són igual. No pensen en res més que anar a la discoteca, anar a comprar, anar a la perruqueria, anar-se’n amb les amigues, anar-se’n i anar-se’n i anar-se’n… Tan bé que estan dins de casa torcant la pols, planxant, llavant, escurant, portant les sabatilles al marit… Colombina! Colombina, porta’m les sabatilles. Colombinaaaaaa! Me cague en la mar! Al carrer. Ja se m’ha tornat a escapar.

UNA FILLA I UNA MARE, DOS DIMONIS PER A UN PARE

Parèmia, filla, molt Maruja, molt desarreglada, planxa camises, pantalons…de papà. La filla posa un botó en camisa de papà.

 VANESSA.- Escolta, mare, com vas conéixer al pare?

PARÈMIA FILLA.- Oi! I a qué ve ara eixa pregunta?

VANESSA.- No sé… Sempre he sentit curiositat per saber-ho.

PARÈMIA F.- En l’autobús.

VANESSA.- En l’autobús…?

PARÈMIA F.- Sí, Vanessa, sí. De qué t’estranyes? Ni que t’haguera dit que el vaig conéixer en un puticlub!

VANESSA.- No… Ja…pero… és que jo… sempre havia pensat que havia sigut d’una forma més… romàntica.

PARÈMIA F. Clar, filleta, és que tu eres de la generació audiovisual i heu vist molt de cine. És mentira o veritat ?

VANESSA –Pot ser que cadascú tinga els seus defectes, com ara… tu estàs xapada a l’antiga.

PARÈMIA –Ma mare em va educar aixina, i no pense canviar.

VANESSA.- Un dia m’has de contar la història de la iaia Parèmia ben contada, pero ara explica’m  el vostre idil.li romàntic.

PARÈMIA F.- És un destarifat!

VANESSA.- Oi! I això qué té de romàntic?

PARÈMIA F.- Per això em vaig enamorar d’ell.

VANESSA.- Per ser un destarifat? Oi, mare…! De veritat que no t’entenc gens, gens, gens.

PARÈMIA F.- Hi havia una festa, jo me n’anava a ballar, havia quedat amb uns amics, i ell era amic de no sé qui, i l’havien convidat. En l’autobús ja em va mirar de reüll un parell de voltes, i jo vaig pensar: -Xica, Parèmia, a  este li planxaries tu les camises com no li les planxa ni sa mare. I mira si no era de bona veritat…

VANESSA.- Per cert, parlant de festes, a la nit em deixaràs anar a la discoteca? He quedat amb Jésica.

PARÈMIA F.- Per mi, bé, pero hauràs de preguntar-li-ho a ton pare.

VANESSA.- Sense problemes. I… qué més?

PARÈMIA F.- Em va treure a ballar un vals i em va demostrar que tenia tant de ritme com un cudol: un desastre! Ara, només em va posar la mà a l’esquena, ja em vaig dir jo per a mi: A este li prepararàs tu uns guisaets que es xuplarà els dits la resta de la seua vida. És mentira o veritat?

VANESSA.- Oi, deixa els guisaets, dona! Ara que començava a trobar-li el romanticisme… Que bonic això que et posara la mà a l’esquena…

PARÈMIA F.- El romanticisme va durar a penes. Al poc de casar-nos van tancar la fàbrica, i, au, al carrer!

VANESSA.- Ala! I de qué vivíeu?

PARÈMIA F.- Em vaig posar a treballar jo. A vore quin remei! En acabant, vam demanar diners prestats perque a ton pare li feia il.lusió tindre un negoci propi; i el va tindre. Va posar un taller de reparació de bicicletes. Pero, van vindre les motociclets i els cotxes, i ton pare va ser incapaç de canviar de materials i d’apendre a reparar les bestioles noves que apareixien al mercat.

VANESSA.- I… un desastre.

PARÈMIA F.- Molt ben dit. I jo que em pose  a treballar de nou. Pero, un bon dia em vaig decidir a explicar-li que no estava fet per als negocis sinó que s’havia de dedicar a ser funcionari. Em va costar, pero el vaig convéncer.

VANESSA.- Ai, si no arriba a ser per tu…

PARÈMIA F.- No sols darrere de cada gran home  hi ha una gran dona, com se sol dir, darrere de cada home, o hi ha una dona, o… ixen amb la roba plena d’arrugues al carrer, filla meua. És mentira o veritat?

VANESSA.- Ai, com eres! Estàs feta un dimoni. Escolta, per cert, com diu el refrany que “una filla i una mare…” Tu creus que tu i jo som dos dimonis? Ací, planxant-li la roba i posant-li botons, ningú ho diria, veritat?

PARÈMIA F.- Jo no sé tu, filla meua, pero, jo em considere una diablessa, que és un concepte diferent que tu, que eres la més moderna, hauries de saber. Deixa ja els botons que anem a parar taula.

VANESSA.- A parar-Li la taula, voldràs dir.

PARÈMIA F.- Això: a parar-li la taula .

VANESSA.- Sort que el pare té dos dimonis dins de casa, si arribem a ser dos àngels…

PARÈMIA.- Diablesses, filla meua, diablesses… Au, a parar-li la taula al rei.

ARLEQUÍ I COLOMBINA

ARLEQUÍ.- Hola! Wilcomen! Bienvenus! Bienvenidos! Welcom! Benvingudes a la comèdia! (Quan dic ‘udes’ em referixc a ‘les persones’, de manera que els cavallers queden compresos). Entesos? Benvingudes a la farsa, al desgavell, a la festa, a la casa del dimoni, al Palau de Parèmia.

COLOMBINA.- Es pot saber amb qui parles?

ARLEQUÍ.- Amb mi mateix. Estic inventant-me una peça teatral. Mira, allí davant està el públic, i ací darrere hi ha una gran sala daurada plena de mobles meravellosos, és la gran sala del Palau de Parèmia.

COLOMBINA.- Rient, burlant-se, fent una gran befa.- O siga, que tens un palau i et sents com un Shakespeare…!

ARLEQUÍ.- No, jo sóc molt millor. La peça es dirà “El Palau de Parèmia”, i tu seràs la reina, i jo, el rei.

COLOMBINA.- Seguix rient tant com pot i més.

ARLEQUÍ.- “Dona riallera, bagassa i malfaenera”.

COLOMBINA.- Em pense que t’has enganyat, sabut, perque això es diu de dona “refranyera”, i no, de dona riallera.- Irònica, buscant la rima.- que vosté no s’entera.

ARLEQUÍ.- Jo m’entere de tot. I tu qué sabràs!

COLOMBINA.- Sé que també es diu que “El savi sap que no sap, i el bovo tot ho té al cap”.

ARLEQUÍ.- Enfadant-se.- I no diu res de la bova?

COLOMBINA.- No.

ARLEQUÍ.- Es trau de la butxaca una fitxa amb el refrany.- I si jo et diguera que “La dona, si a soles respira, bona”…?

COLOMBINA.- Li furta la fitxa -Jo no m’enfadaria gens amb tu perque ja sé que patixes d’una certa misogínia. Pero, et recomanaria que eixe refrany tan horrible el ficares dins del Bagul Justicier. I et recordaria que “El primer deure dels hòmens és respectar a les dones” .- Tira la fitxa al bagul,  l’agafa del braç, o l’espenta per l’esquena i se l’endu. .- Tira cap allà!

ARLEQUÍ .- Misogínia…? Això deu ser una malaltia, veritat…?

PAREMIOLOGIA: PRESCRIPCIONS I DESCRIPCIONS

La paremiologia distingix entre refranys prescriptius i descriptius. Els primers manen, creen l’obligació d’actuar d’una manera determinada, els segons mostren o ensenyen unes idees o conductes. No podem negar que dins de tots els refranyers del món hi ha una bona part de sentències que són tan breus com aprofitables per a indicar una certa conducta humana, uns principis ètics. N’hi ha moltes, de sentències, encomiables, pero, en el cas present, hem volgut subratllar, a consciència, totes aquelles idees que s’han d’eliminar del cabal popular. En el cas de les dones, hi ha alguns refranys prescriptius absolutament ignominiosos que ressaltem i que seran els primers a formar part del nostre Bagul que ha de ser soterrat obligatòriament.

REFRANYS PRESCRIPTIUS:

VIOLÈNCIA FÍSICA

La violència domèstica podríem anomenar-la directament violència masclista, pero no seria completament correcte, no podem oblidar que hi ha també una part, molt minoritària, de dones que exercixen la violència contra els seus hòmens, pero, siga per la causa que siga (probablement perque, com hem dit ut supra no és violència ideològica), el ben cert és que de refranys en eixe sentit no n’hem trobat cap. I, si n’apareguera algun, evidentment que aniria igual al Bagul Justicier.

“Per a la dona i per a la burra, vara dura”

Refrany que prescriu castigar físicament les dones, i incita a poder dir “els animals en general”, fent-ho extensiu, pero no és exactament així. Subratllem que es referix expressament a “les burres”, gènere femení. En definitiva que s’ha de castigar físicament (se’ls ha de pegar)  les dones i les burres. Tot s’ha de dir, encara que arreplegat en diversos llibres, no és un refrany molt conegut, cosa que significa que no té, afortunadament, una gran incidència en la cultura tradicional valenciana.

Absolutament viu i ben popular, del mateix tenor, en castellà es diu:

“A tu mujer, pégale; si tú no sabes porqué ella lo debe saber.”

La masclera, o irracionalitat patriarcal-masclista, portada al paroxisme.

VIOLÈNCIA MORAL

En un altre apartat prescriptiu tenim aquells manaments que han obligat la dona, de formes diverses, sotmetent-la a la voluntat del mascle. En castellà, el refrany més conegut, i més rebutjable, és el que mana que:

“La mujer honrada, la pata quebrada y en casa”

Prescriu perque du implícita la perífrasi d’obligació “ha de”. Realment diu que “La mujer honrada ha de tener la pata quebrada i estar en casa”. Ací no hi ha prescripció de càstig corporal, pero, quina violència de les dos és més rebutjable?

En el mateix apartat, en valencià tenim també aquell que diu que:

“La dona, si no és menester, no deu eixir al carrer”

Que condemna la dona a estar eternament guardant la llar. Afortunadament, tampoc és usat excessivament en les converses populars, malgrat trobar-se en diverses publicacions, molt probablement perque els corresponents castellans han anat guanyant terreny als autòctons. A més, en l’actualitat la ideologia va canviant i les dones no només ixen al carrer sinó que, per posar un exemple, són les que més llocs ocupen en les carreres universitàries. No és la condició sexual la que ha de predominar en les persones, sinó la intel.ligència, la capacitat, el talent. I la bondat. I la solidaritat.

FRASES FETES

En el camp de les frases fetes, la més coneguda, i alhora més rebutjable, és aquella del refranyer castellà:

“La maté por que era mía”

Explica l’ancestral dominació masclista sobre les dones, fins i tot en allò més bàsic, més primordial i més sagrat: la vida humana. La frase feta demana, inclús més encara que els refranys anteriors, ser soterrada, i ho demana a crits.

Quina responsabilitat té el refranyer popular en la conducta? Quanta necessitat tenim de depurar-lo, de transmetre valors positius i desterrar els negatius!

Seguint el modus operandi del nostre geni inspirador, remarquem per a acabar que, en la realització del treball, tant de recerca com de creació, malgrat les essències de fel que hem hagut d’engolir-nos, no hem volgut, ni volem, perdre el sentit de l’humor. Al contrari, el considerem una amable i grata via d’escapament, davant d’una situació tan deplorable de la condició humana. Via lliure, doncs, a la reflexió i al somriure còmplice.

 

PARÈMIES VALENCIANES

BIBLIOGRAFIA

ALBEROLA, Estanislau/ PERIS FUENTES, Manuel, (1928) Refraner valencià.

COMES I NÀCHER, Joan (1995) Refraner valencià de l’Horta Ed. Ajuntament de Valéncia.

CONCA, Maria Paremiologia (1987) Ed. Universitat de València.

IBARRA RUIZ, P. (1922) Cancionero popular ilicitano. Elx.

LÓPEZ VERDEJO, Voro (1997) Endevina endevinalla. Enevinalles valencianes Ed. Del Sénia al Segura, Valéncia.

LÓPEZ VERDEJO, Voro (2004) El parlar apichat de l’Horta Real Acadèmia de Cultura Valenciana.

MARTÍNEZ I MARTÍNEZ, Francesc (1912) Còses de la meua tèrra (La Marina)Primera tanda, o volum I.

—– (1920) vol. II

—– (1947) vol. III. Ed. Facsímil, Revista Altea i Edicions Aitana, 1987.

ROS, Carles Tractat de adages (1736) Impremta de Josep Garcia, Valéncia.

SÀNCHIS GUARNER, Manuel  (1982) Els pobles valencians parlen els uns dels altres Ed. 3 i 4, Valéncia. III vol.

INTRODUCCIÓ

“La llibertat de l’altre constituïx el fonament del meu ésser. 

Pero, precisament perque existisc gràcies a la llibertat de l’altre, no posseïsc gens de seguretat, i em descobrisc en perill davant la llibertat de l’altre.”

SARTRE, Jean Paul. L’Être et le Néant Ed. Gallimard, Paris, 1943

 

LA VIOLÈNCIA MASCLISTA ÉS IDEOLÒGICA

Encara que el problema de la violència de gènere té dos parts: a) la de l’home contra la dona, b) la de la dona contra l’home. La primera és, sense dubte, la que, estadísticament, és la més gran i amb més necessitat de trobar solucions. Si intentem entendre com i/o perqué es produïxen, trobarem que la segona pot ser una reacció a l’agressió masclista, o també, el fruit de la maldat que pot habitar en qualsevol ésser humà, i  per tant, en una dona també. La primera, a més de poder pertànyer també a aquella categoria citada de la maldat humana, és, sens dubte, el fruit d’una ideologia, d’una weltanschauung, o concepció del món que ve donada per l’entorn, per la filosofia patriarcal, masclista, que és la gran base que li dóna l’enorme força destructiva que té. I la ideologia pot canviar, no és fàcil, pero sí que és possible, i, esperem que, probable. I un mitjà per a aconseguir el canvi ideològic és, indubtablement, l’educació.

Encara que, des d’un punt de vista estricte, resulta difícil definir la paraula ‘educació’, podem arribar a l’acord que tampoc pot haver acte educatiu sense llenguatge, sense comunicació. I una de molt arrelada és la que es transmet per la via dels refranys i les frases fetes que han esdevingut popular i formen part del nostre cabal cultural. Eduquen, formen, donen, o faciliten, una sèrie de pautes de conducta que tots i totes conscientment o inconscient duguem en el nostre bagatge vital perque les hem interioritzades.

Pero, hi ha frases fetes, refranys i parèmies, altrament anomenades proverbis, màximes o sentències morals, que no mereixen estar contingudes en allò que entenem que és el gran palau de la cultura tradicional. I eixe és un dels primers objectius del nostre treball: expulsar-les, traure-les definitivament del lloc honorífic on es troben. No són dignes d’estar en els refranyers.

Hem de ser conscients dels grans avantatges, pero també del gran perill que tenen els refranys i les frases fetes. A diferència d’allò que es pot entendre per ‘educació’, que sempre té un poc, o un molt, d’imposició, de duresa, de doblegament de voluntats i d’idees, el refrany i la frase feta s’imposen d’una manera suau, amb formes delicades –de vegades, amb ritme i rima, i tot- pero, a espai amb les formes que transmeten idees i intenten imposar conductes. Hem d’aguaitar detingudament quina és la finalitat que pretenen, encara que (i molt especialment per això) tinguen una penetració fàcil en les nostres ments i els nostres comportaments. Hem d’analitzar-los i valorar-los, i, si cal, expulsar-los del nostre bagatge cultural. Quan són suaument violents, simpàticament agressius o graciosament terroristes és quan representen el perill més gran. Actuem!

Quan la societat pren consciència dels problemes és quan pot solucionar-los, i ara, arribada l’època de la majoria d’edat del pensament reivindicatiu dels drets de les dones, hòmens i dones hem de reflexionar sobre el nostre passat, les nostres tradicions, la nostra cultura, que majoritàriament duem arrelada en els nostres esperits, a través de les vivències culturals que hem anat rebent i transmetent any darrere any, i segle darrere segle. Pensem que ja ha arribat l’hora de fer justícia. Hi ha alguns refranys que no poden seguir formant part d’allò que s’anomena el refranyer tradicional. Iniciem el camí per a acabar expulsant-los definitivament d’un lloc tan honorífic com és El Palau de Parèmia. La idea és del genial humorista Antonio Fraguas, Forges, que ja va estar treballant-la en alguns mitjans de comunicació, al qual li l’agraïm infinitament.

Amb l’excusa de presentar al públic el nostre joc teatral muntat sobre refranys, hem obert un Bagul Justicier on arrepleguem –i demanem ajuda a tots i a totes- els refranys que fan referència a les dones, o a la condició femenina, d’una manera incorrecta. La nostra finalitat és reunir-los tots i, finalment, tancar-los dins del Bagul imaginari i presentar-los, en primer lloc a l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, i a tots els organismes actuals encarregats de les llengües vives, de tot el món,  per tal que siguen soterrats. No volem que desapareguen els refranys i les frases fetes que condemnem, no, pretenem amagar-los amb la finalitat que no siguen usats més mai de la vida, pero volem també que siguen custodiats soterrats dins d’una gran piràmide, que desapareguen de l’ús popular en la llengua viva, pero, alhora que estiguen ben guardats per si de cas, algun dia, cal mostrar-los a les generacions futures. Acceptem la vergonya d’haver-los creat i passat de generació en generació, pero l’objectiu ara és posar un gran punt i final.