EL PALAU DE PARÈMIA: De la Poètica aristotèlica a l’Obra transmèdia

Lluís Fornés (3/3/2017)

El musical El Palau de Parèmia no és ni més ni menys musical que qualsevol obra del teatre  grec en les quals hi havia música i danses que, malauradament, s’han perdut. Si bé la història de la nostra Parèmia mare  s’assenta sobretot en les arrels de la tragèdia grega, també és veritat que el seu Palau, en conjunt, beu de la commedia dell’arte i arriba a l’actualitat convertit en Obra transmèdia . La música que la complementa, en alguns casos ve de gravacions anteriors (trans), en altres s’ha creat ad hoc per a acompanyar moments de la tragèdia o de la comèdia, segons convenia a la nostra “imitació de la vida” femenina, que ja no vol celebrar la divinitat sinó racionalitzar la tragicomèdia del món de les dones, tan real i quotidiana com extraordinària, posada en l’altar dels principis poètics d’Aristòtil.

En El Palau de Parèmia el mythos aristotèlic, o contingut o argument o trama, té com a figura central Parèmia mare, personatge quotidià i alhora excepcional que simbolitza la tragèdia; en exhibir la pròpia, la d’una senyora de la postguerra española, -símbol de la dona occidental- i arrossegant amb ella la d’Ikram -símbol de la dona oriental- ens fa endinsar-nos en un món de dones que conten diverses històries –tràgiques unes, còmiques altres (tragicòmiques totes?)- que, finalment, es convertixen en cants a la llibertat. Si la tragèdia, per a Aristòtil, “ha de produir compasió i temor”, i si el personatge no pot ser “ni completament virtuós epieikês, ni completament malvat mochtêros, Parèmia mare és, sens dubte, un model clàssic. La seua filla, i la néta, amb els respectius contextos –família, amistats…-  són l’expansió femenina en el temps i l’espai parèmic, aportant amb elles, evidentment, l’evolució pròpia dels canvis històrics, que, si volem ser optimistes, considerarem avanços.

Com Aristòtil, El Palau de Parèmia vol “sotmetre les espectadores (persones)  a un procés de clarificació intel·lectual que els ajude a educar les emocions”, si més no, que “els puga  proporcionar una cognició equilibrada entre els processos ordinaris de l’experiència sensible i les abstraccions filosòfiques que el sustenten”. La música popular i els refranys i parèmies tradicionals fan la resta: posar una estora de vellut  -d’alegria filosòficopopular- que, a través de la somoguda dels records i les emocions, ho arredonix tot.Tot plegat, El Palau de Parèmia, tragèdia grega-comedia del’arte-musical transmèdia és, al remat, un cant a la paraula, que vivifica i allibera.   El tir d’eixida el donen Colombina i Arlequí que,  abduïts per la tragèdia, s’encarreguen d’ “escomençar la mascletà” amb un: “Benvingudes a la farsa”.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s