LA DONA, SI NO ÉS MENESTER, NO DEU EIXIR AL CARRER

PARÈMIA MARE –Vestida amb una bata botonada de dalt a baix d’un color obscur indefinit. Apareix amb un poal i una fregona.

-M’he quedat sense les classes. Ja no puc fer-ne, ell m’ho ha prohibit.

Imitant la veu d’ell -Tu a casa estàs molt bé.

-Sí, ja ho sé, pero si a mi m’agrada la casa. Torque la pols, faig el dinar, i ho prepare tot sense deixar el detallet més mínim. A mi m’agrada arreglar ma casa com no s’ho pot imaginar ningú. Ara… també m’agradaria eixir de quan en quan.

Imita la veu del marit –A on vols anar?

-Al carrer! M’agradaria passejar una miqueta, i pendre el sol, i tornar a fer les meues classes…

Imita veu del marit –“La dona, si no és menester, no deu eixir al carrer”.

-I torna-li. Ja ho sé, pero és que sí que és menester. Necessite que em pegue el sol a la cara. No faig tota la faena de casa? I per qué, quan acabe, no puc anar a fer les meues classes i a vore persones? Això és: ell no vol que veja persones.

Veu marit –La dona, si no és menester…

-I damunt s’emborratxa i em pega. Por. Això és lo que li passa, que té por. Ja veus!  Podria ser que si baixara a soles al carrer, podria trobar-me… qué sé jo… un nóvio. Pero, per qué no puc tindre clau de ma casa i llibertat per a anar-me’n a… qué sé jo… a comprar. No puc ni fer les compres a soles. Pero, això és normal? Si ja sap que a mi, les porqueries eixes que a ell li agraden… Diu que no amb el cap. I si no les faig amb ell, com les hauria de fer amb un altre? Ni pensar-ho!

Veu de l’home –“La dona, si no és menester, no deu eixir al carrer”

-Pero, a comprar sí que és menester, i vull anar a soles!

El més mal és que no sé com dir-li-ho. Igual es pensa que estic la mar de feliç jo ací tancada com un canari. Pero, no, no és que no sé, és que no em deixa. En el moment que insinue que m’agradaria…

Veu de l’home –Si no és menester…

M’ho he pensat molt bé. Un dia, quan arribe a dinar, només obrir la porta, li pegue al cap amb la paella gran. Fort, li pegue ben fort, que perga els sentits bona cosa de temps… i me’n vaig: pendré el sol, em faré un cafenet a soles en una bona cafeteria, miraré passar la gent…I ell, que es quede ací, que jo ja tornaré quan m’haja cansat de passejar a soles per tots els carrers i totes les places que em done la gana…

Veu en off molt pausada: -Atención: Antes de la comida, las reclusas pueden salir a pasear al patio durante media hora.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s