PAREMIOLOGIA: PRESCRIPCIONS I DESCRIPCIONS

La paremiologia distingix entre refranys prescriptius i descriptius. Els primers manen, creen l’obligació d’actuar d’una manera determinada, els segons mostren o ensenyen unes idees o conductes. No podem negar que dins de tots els refranyers del món hi ha una bona part de sentències que són tan breus com aprofitables per a indicar una certa conducta humana, uns principis ètics. N’hi ha moltes, de sentències, encomiables, pero, en el cas present, hem volgut subratllar, a consciència, totes aquelles idees que s’han d’eliminar del cabal popular. En el cas de les dones, hi ha alguns refranys prescriptius absolutament ignominiosos que ressaltem i que seran els primers a formar part del nostre Bagul que ha de ser soterrat obligatòriament.

REFRANYS PRESCRIPTIUS:

VIOLÈNCIA FÍSICA

La violència domèstica podríem anomenar-la directament violència masclista, pero no seria completament correcte, no podem oblidar que hi ha també una part, molt minoritària, de dones que exercixen la violència contra els seus hòmens, pero, siga per la causa que siga (probablement perque, com hem dit ut supra no és violència ideològica), el ben cert és que de refranys en eixe sentit no n’hem trobat cap. I, si n’apareguera algun, evidentment que aniria igual al Bagul Justicier.

“Per a la dona i per a la burra, vara dura”

Refrany que prescriu castigar físicament les dones, i incita a poder dir “els animals en general”, fent-ho extensiu, pero no és exactament així. Subratllem que es referix expressament a “les burres”, gènere femení. En definitiva que s’ha de castigar físicament (se’ls ha de pegar)  les dones i les burres. Tot s’ha de dir, encara que arreplegat en diversos llibres, no és un refrany molt conegut, cosa que significa que no té, afortunadament, una gran incidència en la cultura tradicional valenciana.

Absolutament viu i ben popular, del mateix tenor, en castellà es diu:

“A tu mujer, pégale; si tú no sabes porqué ella lo debe saber.”

La masclera, o irracionalitat patriarcal-masclista, portada al paroxisme.

VIOLÈNCIA MORAL

En un altre apartat prescriptiu tenim aquells manaments que han obligat la dona, de formes diverses, sotmetent-la a la voluntat del mascle. En castellà, el refrany més conegut, i més rebutjable, és el que mana que:

“La mujer honrada, la pata quebrada y en casa”

Prescriu perque du implícita la perífrasi d’obligació “ha de”. Realment diu que “La mujer honrada ha de tener la pata quebrada i estar en casa”. Ací no hi ha prescripció de càstig corporal, pero, quina violència de les dos és més rebutjable?

En el mateix apartat, en valencià tenim també aquell que diu que:

“La dona, si no és menester, no deu eixir al carrer”

Que condemna la dona a estar eternament guardant la llar. Afortunadament, tampoc és usat excessivament en les converses populars, malgrat trobar-se en diverses publicacions, molt probablement perque els corresponents castellans han anat guanyant terreny als autòctons. A més, en l’actualitat la ideologia va canviant i les dones no només ixen al carrer sinó que, per posar un exemple, són les que més llocs ocupen en les carreres universitàries. No és la condició sexual la que ha de predominar en les persones, sinó la intel.ligència, la capacitat, el talent. I la bondat. I la solidaritat.

FRASES FETES

En el camp de les frases fetes, la més coneguda, i alhora més rebutjable, és aquella del refranyer castellà:

“La maté por que era mía”

Explica l’ancestral dominació masclista sobre les dones, fins i tot en allò més bàsic, més primordial i més sagrat: la vida humana. La frase feta demana, inclús més encara que els refranys anteriors, ser soterrada, i ho demana a crits.

Quina responsabilitat té el refranyer popular en la conducta? Quanta necessitat tenim de depurar-lo, de transmetre valors positius i desterrar els negatius!

Seguint el modus operandi del nostre geni inspirador, remarquem per a acabar que, en la realització del treball, tant de recerca com de creació, malgrat les essències de fel que hem hagut d’engolir-nos, no hem volgut, ni volem, perdre el sentit de l’humor. Al contrari, el considerem una amable i grata via d’escapament, davant d’una situació tan deplorable de la condició humana. Via lliure, doncs, a la reflexió i al somriure còmplice.

 

PARÈMIES VALENCIANES

BIBLIOGRAFIA

ALBEROLA, Estanislau/ PERIS FUENTES, Manuel, (1928) Refraner valencià.

COMES I NÀCHER, Joan (1995) Refraner valencià de l’Horta Ed. Ajuntament de Valéncia.

CONCA, Maria Paremiologia (1987) Ed. Universitat de València.

IBARRA RUIZ, P. (1922) Cancionero popular ilicitano. Elx.

LÓPEZ VERDEJO, Voro (1997) Endevina endevinalla. Enevinalles valencianes Ed. Del Sénia al Segura, Valéncia.

LÓPEZ VERDEJO, Voro (2004) El parlar apichat de l’Horta Real Acadèmia de Cultura Valenciana.

MARTÍNEZ I MARTÍNEZ, Francesc (1912) Còses de la meua tèrra (La Marina)Primera tanda, o volum I.

—– (1920) vol. II

—– (1947) vol. III. Ed. Facsímil, Revista Altea i Edicions Aitana, 1987.

ROS, Carles Tractat de adages (1736) Impremta de Josep Garcia, Valéncia.

SÀNCHIS GUARNER, Manuel  (1982) Els pobles valencians parlen els uns dels altres Ed. 3 i 4, Valéncia. III vol.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s